EL FUTUR DEL PERIODISME A LA WEB

Una de les inquietuds més destacades dels últims anys és quin paper jugaran els professionals de la informació en el món digital. El seu rol dins la web i els límits que diferencien un periodista o comunicador de qualsevol tipus d’usuari esta en procés de gestació. Ningú vol aventurar-se en jerarquitzar –perquè no és la filosofia de la web- però tampoc tothom té la capacitat de gestió i recerca d’informació. Aquest punt i el paper dels diferents mitjans i servidors d’internet es van debatre en la taula rodona “Periodisme 3.0: mite o realitat” celebrada aquest dimecres a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.

L’inici de la taula, va tenir el seu punt de partida en una afirmació del periodista Juan Varela, el qual afirma que amb el traspàs dels continguts a la xarxa s’hauran d’associar els ciutadans i els professionals dins aquesta. En general, els ponents no veien clar la rotunditat d’aquesta afirmació.

En aquest sentit, Ramón Salaverría, professor de la Universitat de Navarra veia més la participació ciutadana com una comunicació social en massa. La “self comunication”, l’expressió al món del “jo”. Una activitat que no és periodisme. Tot i així, l’investigador va afirmar que en un futur, tot i no haver arribat a el 3.0, serà el de una convivència entre diferents parts, tot i que amb una gestió professional de la informació.

En la mateixa línia i discrepant de Varela, Javier Díaz-Noci, de la Universitat del País Basc, mantenia que la feina dels professionals no es veurà substituida. A més, aquesta serà aportar els mitjans pels quals els usuaris puguin participar i interacturar amb una informació de qualitat i controlada –com Wikipedia-. Ja que els usuaris no són creadors de continguts, sinó que més aviat el que fan es debatre sobre continguts penjats i creats pels mitjans professionals. Així, també s’hauria de lluitar contra interessos polítics i empresarials.

Lizzie Jackson, professora de la University of Westminster, va analitzar el paper de la BBC en la gestió de les comunitats virtuals, tant en proporcionar als usuaris eines d’expressió –fòrums, facebook, chat- com un servidor que atengui i vigili tot el que assabenti. Tot plegat en un marc de retroactivitat i, el més difícil, sense perdre aquesta atenció al usuari.

I en un punt ben diferent va actuar Kevin Kelly, creador de la revista Wired, el qual si va admetre que alguna cosa estava passant –es digués 3.0 com 10.0-. L’expert en cibercultures va afirmar que ja hi ha una participació ciutadana en la creació de continguts. I que aquest fenomen existent ja ha sigut acceptat i respectat. Per tant, la via per establir què és informació de qualitat i què no vindria per un sistema de valoracions.

Així doncs trobem que encara que es aviat per dir si hem arribat a aquesta “tercera part del periodisme”, inclòs és arriscat dir que no existeix jerarquia –un professional sempre serà un professional-. Però el que si que ha quedat clar es que s’ha fonamentar una infraestructura per diferenciar els diferents rols de la xarxa i els seus mitjans.